Dades biogràfiques

Modest Cuixart va néixer a Barcelona el 2 de novembre de 1925 al si d’una família de metges i farmacèutics immersa en un ambient cultural. Les tertúlies amb músics, poetes i pintors eren habituals a casa seva. El seu pare Joan Cuixart era metge. La seva mare Maria Tàpies tocava el piano i tenia un especial do per al dibuix i la pintura que va transmetre al seu fill. Modest va començar de ben petit a pintar. Tenia tres germanes, Josefina i Anna Maria, més grans que ell, i Maria Rosa, la menor. Sovint escoltaven música a la pianola, llegien poesia i el seu pare i avi feien jocs de màgia o jugaven amb un petit teatret de fusta que el pare havia construït. Va estudiar a l’Escola Alemanya fins que va ser clausurada pel franquisme. Va quedar orfe de pare als 14 anys, la seva mare, per mantenir la família, cosia barrets de fantasia per a una firma italiana. Va iniciar la carrera de medicina per seguir la tradició familiar, encara que la va abandonar als dos anys per dedicar-se a la pintura, la seva veritable vocació.

 Juntament amb el seu cosí Antoni Tàpies van conèixer Joan Brossa, Joan Ponç, el filòsof Arnau Puig i Joan Tharrats amb qui el 1948 van fundar la revista Dau al Set, en què Cirlot va col·laborar habitualment amb els seus articles i poemes. Gràcies a una beca de l’Institut Francès va viatjar juntament amb el seu cosí Antoni Tapies a París el desembre de 1950. Allà va conèixer Picasso i Miró, va anar a la Sorbona i es va impregnar de l’art autre de Dubuffet i de Fautrier.

Es va traslladar a Lió on va iniciar una intensa etapa d’experimentació matèrica (pirogravat, encàustica, grattage… fins a arribar al dripping). Allí coneix el poeta i galerista Marcel Michaud que s’interessa vivament a la seva obra i el convida a exposar a la seva galeria, ell mateix el presenta al galerista parisenc René Drouin i a partir de llavors se succeeixen les exposicions a París i a ciutats de tot Europa.

Es va casar amb Mariona Goday i van tenir tres fills Marc, Judit i Noemi. A finals dels 50 realitza els seus celebrats dripping de tons metàl·lics que s’inscriuen al seu peculiar informalisme matèric. Elogiat pels més prestigiosos crítics del món com a veritable renovador de l’informalisme a escala internacional, obté els premis més cobejats. El 1959, aconsegueix a Lausanne la Medalla d’Or del prestigiós Premi Suís de Pintura Abstracta i el Gran Premi de Pintura de la V Biennal de São Paulo —amb nou magnífiques peces, la majoria de gran format— davant de contendents com el seu admirat Francis Bacon , Alberto Burri, Karel Appel, o Lucio Fontana (qui va obtenir la medalla de plata a Lausanne), cosa que confirma plenament el magnífic moment que viu l’artista.

És un període en què els èxits es multipliquen, se li sol·licita als esdeveniments internacionals més destacats i exposa als principals museus i galeries de nombrosos països. Col·leccionistes de primer nivell de tot el món adquireixen les seves obres, que es dispersen per molt diverses destinacions. Articles elogiosos dels millors crítics es publiquen a revistes internacionals del prestigi d’ Art Actuel International (Lausanne), Quadrum (Brussel·les), Cimaise (París), XXe Siècle (París), Das Kunstwerk (Baden-Baden), Ars Magazine (Nova York) ), entre moltes altres. André Bréton hi pensa a l’hora d’incloure un pintor espanyol a l’exposició surrealista internacional E.R.O.S., que organitzava el 1959 amb Marcel Duchamp per a la galeria Daniel Cordier.

Als primers seixanta abandona l’informalisme, influït pel pensament de Bertold Brecht sent la pulsió del que és humà i de l’objecte. Després de les dramàtiques nines cremades (Nens sense nom) que simbolitzen les víctimes innocents de la violència, inicia una etapa intel·lectualista de gran originalitat, amb trets orgànics, sinistres i eròtics, amb la que triomfa a Nova York, i en què combina l’informalisme matèric amb el grafisme en tinta i els colors suaus.

Consternat per l’agra controvèrsia suscitada al voltant de la seva última exposició a René Metras amb la seva nova figuració, es va separar i va marxar amb el seu entranyable amic i mecenes, Ramon de Batlle i la seva dona Juanita, a un poblet de Girona, Riudellots de la Selva . El 1974, coneix Victoria Pujoldevall (amb qui tindria el seu fill Joan) i s’instal·len a Palafrugell en una antiga casa modernista i hi construeix el seu estudi –laboratori (dissenyat per Marc, el seu fill gran, arquitecte) al jardí.

La mort de Ramon de Batlle a conseqüència d’un càncer, li va provocar una reacció molt intensa, va abandonar la pintura una llarga temporada i la va reprendre amb obres d’un expressionisme terrorífic. Va ser un parèntesi en una etapa bohèmia marcada pels excessos i per una figuració que als primers setanta és fantasmagòrica i preciosista i als vuitanta es torna estrident en la forma i el cromatisme, criticant la decadència de la societat des d’una pintura decadent. L’última etapa correspon als anys 90 i es caracteritza per un retorn a la sobrietat dels seus millors temps mitjançant una introspecció a la natura subterrània i atàvica que demostra una gran maduresa, tècnica i conceptual.

Durant molts anys va estar lluitant per evitar perdre la vista a causa d’una diabetis severa. Va morir l’1 de novembre de 2007. A Palafrugell hi ha una plaça en homenatge al pintor i als seus pinzells, als quals honrava enterrant-los al jardí quan ja eren inservibles.

Cuixart va pintar durant 75 anys mogut sempre per un afany de llibertat irrenunciable i mantenint un peculiar equilibri entre el seny i la rauxa, el raciocini intel·lectual i l’ímpetu mediterrani. Era una persona oberta al tracte i a fer sòlida amistat amb gent de qualsevol classe social, des de pescadors fins a grans personatges de l’art, la societat o la política. Home de gran cultura en tots els àmbits, seduïa amb el caràcter afable, la personalitat i la conversa brillant i amena.

Cuixart, polièdric i contradictori, capdavanter de la llibertat i el risc, convida a reflexionar i aprofundir en la seva obra. No en va ha suscitat l’elogi encès de personalitats tan diverses com Marcel Michaud, Juan Eduardo Cirlot, Arnau Puig, Perucho, Sants Torroella, Pierre Restany, Jean Jacques Lerrant, Wil Grohmann, Eduardo Westerdahl, Juan Manuel Bonet, Caballero Bonald, Giralt- Miracle, fins i tot un considerable nombre de crítics, escriptors, pensadors, a més d’artistes com Zush/Evru, i fins i tot ha inspirat poemes (entre altres, de Brossa, Sants Torroella, Cirlot, Foix, Michaud…) i fins i tot composicions musicals (Xavier Montsalvatge , Xavier Turull). Tots captivats per una obra que sens dubte mereix continuar sent objecte d’atenció i estudi crític per comissaris i especialistes.