Cronologia (Notes biogràfiques)

1925 Neix a Barcelona el 2 de novembre, fill de Joan Cuixart i Maria Tàpies.

1940 Mor el seu pare.

1941-42 Primeres pintures i dibuixos. Inici de l’amistat amb René Metrás a Sant Celoni.

1944 Seguint la tradició familiar, ingressa a la Facultat de Medicina; dos anys després abandona els estudis per dedicar-se íntegrament a la pintura.

1947 Realitza collages amb deixalles de la guerra civil.

1948 Exposa al Saló d’Octubre. Funda la revista Dau al Set amb Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats, mític grup que, des d’una posició protestatària i avantguardista, va sacsejar el erm panorama artístic de la postguerra espanyola. Aquest mateix any coneix Juan Eduardo Cirlot, que va ser estret col·laborador de la revista i excel·lent analista de la seva obra, i el també poeta i crític Rafael Santos Torroella.

1949 Visita del grup a Joan Miró. Realitza monotips i gravats experimentals al taller d’Enric Tormo i col·labora en la gestació de la Primera Setmana de l’Art de l’Escola d’Altamira amb Mathias Goeritz. Contacta amb el crític Sebastià Gasch i fa amistat amb Cesáreo Rodríguez-Aguilera i Joao Cabral de Melo, entre altres intel·lectuals i artistes. Participa al II Saló d’Octubre i en una mostra organitzada per Cobalto 49. Exposa amb els altres pintors del grup, Joan Ponç i Antoni Tàpies, a l’Institut Francès, que els concedeix una beca per anar a París.

1950 Convidat per Eugeni d’Ors, participa al VII Saló dels Onze, a Madrid, juntament amb Salvador Dalí, Joan Miró, Joaquim Torres García, Jordi d´Oteiza, Joan Ponç i Antoni Tàpies. Participa activament als col·loquis de la II Setmana de l’Art, organitzada per l’Escola d’Altamira de Santillana del Mar, on contacta amb Willy Baumeister i Eduardo Westerdahl, entre d’altres. Al desembre es trasllada a París amb el seu cosí Antoni Tàpies.

1951-52 Exposició de Dau al Set a la Sala Caralt. Des de París viatja per diversos països europeus. Davant la impossibilitat de subsistir a la capital francesa es trasllada a Lió, ciutat que marcarà el canvi del magicisme “daualsetià” a l’informalisme matèric.

1953 Es casa amb Mariona Goday Barba, amb qui tindrà tres fills: Marc, Judit i Noemí. Aquest any té lloc l’exposició col·lectiva Art Fantàstic a la galeria Clan a Madrid, organitzada per Antonio Saura.

1955 Participa en la creació de l’efímer grup Taüll i realitza la primera exposició individual a Barcelona a les Galeries Laietanes, a més d’una retrospectiva (1946-55) al Museu de Mataró. El crític Alexandre Cirici Pellicer coneix la seva obra i des de llavors hi dedica plena atenció, considerant-ho el veritable renovador de l’informalisme a escala internacional.

1956 Aprofundeix en el seu contacte amb l’ambient avantguardista de París i de Lió, on exposa a la galeria que dirigeix ​​el poeta Marcel Michaud. El crític Jean-Jacques Lerrant s’interessa vivament per la seva obra. Contacta amb Roger Planchon, Jean Aster i Gisèle Tavet, entre d’altres activistes del teatre d’avantguarda i descobreix l’obra de Bertolt Brecht. Mentrestant, Michaud presenta al destacat galerista parisenc René Drouin, que l’inclou entre la seva cartera d’artistes.

1957 És convidat a l’I Saló de Maig de Barcelona. Presenta les seves Construccions heteroplàstiques (Galeria Jardí, Barcelona), que incorporen a la tela tubs, cables i altres materials.

1958 Rep el Premi Torres García. Torna a París, on per primera vegada exposa de forma individual a la Galerie René Drouin. Visita a Picasso amb els seus amics Leopoldo Pomés i Pere Portabella. És Convidat a la XXIX Biennal de Venècia i participa a la Pittsburgh Bicentennial International Exhibition of Contemporary Painting and Sculpture del Carnegie Institute. Apareix la monografia que li dedica Juan Eduardo Cirlot, que designa la seva obra amb l’apel·latiu “transinformalisme”. A partir d’ara s’inicia una etapa de gran activitat expositiva nacional i internacional.

1959 Arriba al màxim reconeixement internacional en obtenir el Primer Premi Internacional de Pintura de la V Biennal de São Paulo (queden com a finalistes Francis Bacon i Alberto Burri) i la Medalla d’Or del Premi de Pintura Abstracta de Lausana, certamen en què Lucio Fontana obté la de plata. Participa en mostres com la Documenta de Kassel, Treize peintres espagnols del Musée des Arts Décoratifs de París. Es multipliquen les exposicions individuals i col·lectives a galeries de tot Europa, Amèrica i Japó.

1960-61 És seleccionat per a exposicions d’art avantguardista al Guggenheim Museum de Nova York, la Tate Gallery de Londres i el Museum of Modern Art de Washington, entre molts altres. Exposició individual a la galeria Bonino de Buenos Aires. René Drouin presenta una exposició de Cuixart al Théâtre des Champs Elysées de París —sota el patrocini del Théâtre de la Cité fundat per Planchon— dedicada a personatges i temes de Bertolt Brecht, autor que influeix poderosament al pensament de l’artista català.

1962 Exposa a la Galerie René Drouin de París Sept personnages d’exorcisme. Participa a les exposicions Antagonismes al Musée des Arts Décoratifs de París i Modern Spanish Painting a la Tate Gallery de Londres.

1963 Provoca un gran impacte amb els seus “Nens sense nom” (tràgiques composicions sobre tela amb nines destrossades), exposades a la galeria René Metras; aquestes peces s’acompanyen d’altres plenament tridimensionals basades en la manipulació i l’acoblament d’objectes. Es tracta de la seva particular aportació a moviments com el New dada, el Pop art i el Nouveau Réalisme. El director i crític de cinema Jean-André Fieschi roda un curtmetratge a la línia del cinema verité sobre el procés creatiu de l’artista. Exposició al Guggenheim ia la seu de la UNESCO. Participa a l’exposició col·lectiva Le Dessin a París juntament amb Karel Appel, Max Ernst, Jean Fautrier, Alberto Giacometti, Robert Rauschenberg, Mark Tobey, Joan Miró i Pablo Picasso, entre d’altres. Intensifica la seva faceta de col·laboració amb les arts escèniques (decorats, escenografies i vestuari de El perro del hortelano de Lope de Vega a l’Auditori Nacional de Mèxic), activitat que es consolida durant els dos anys següents (Fando et Lis de Raval i Antigone a els Ballets Moderns de París [BMP]).

1964 Exposició-homenatge a Bertolt Brecht a la galeria René Metras, prohibida pel règim franquista i on presenta configuracions d’objectes i assemblages. Realitza una exposició individual de gran repercussió a la galeria Bonino de Nova York, que marca l’inici d’un gir intel·lectualista cap a la figuració: s’obre un cicle singular que combina el grafisme i la matèria en estranyes composicions d’accent orgànic, eròtic i sinistre.

1966 La ruptura amb l’informalisme i el seu nou llenguatge queden patents a l’exposició Realisme pictòric actual a la galeria René Metrás, comissariada per Arnau Puig i que suscita un desmesurat atac del crític Cirici Pellicer, a més d’una intensa polèmica. Refusa la invitació de representar Espanya a la Biennal de Venècia. S’estrena l’obra Fando et Lis, de Fernando Arrabal, amb decorats i vestuari de Cuixart, al Théâtre de la Croix Rousse de Lió, a la casa Batlle a Riudellots de la Selva i al Teatre Romea de Barcelona.

1967 Publica la carpeta Rostros de Arkaim composta per cinc aiguaforts i realitza els cartells per a l’estrena mundial de diverses obres del compositor José Luis de Delás a Riudellots.

1968 És seleccionat per participar a la històrica exposició The Art of Organic Forms de l’Smithsonian Museum of Natural History de Washington, pionera a mostrar concomitàncies entre art i ciència.

1970 Participa al Saló Internacional d’Art de Basilea.

1971 S’estableix a Palafrugell amb Victoria Pujoldevall, la seva parella des de llavors i amb qui tindrà el seu fill Joan el 1980. Coneix l’escriptor Josep Plà. Comença una etapa de creativitat efusiva caracteritzada per una figuració que fluctua entre el lirisme, el barroquisme i el biaix sinistre, la qual, tot i que perdent progressivament vigor creatiu des de mitjans dels 70, es prolongarà fins a finals de la dècada dels 80.

1972 Exposició al Palau de Congressos i Exposicions de Madrid.

1975 Convidat d’honor a la XIII Biennal de São Paulo.

1976 Convidat a la Fira Internacional d’Art de Basilea. Exposició Antològica 1945-75 a la galeria Dau al Set de Barcelona. Exposició a la Galeria Rayuela de Madrid.

1977 Es publica el llibre monogràfic Cuixart de José Manuel Caballero Bonald, amb pròleg de Baltasar Porcel.

1978 Antològica de Cuixart i presentació del llibre de Caballero Bonald dedicat a l’artista a la galeria René Metras.

1980 Exposició al Museu d’Art Modern de Caracas. Exposicions a Gran Canària i Tenerife.

1981 Exposició col·lectiva al Palau de la UNESCO, a París. Reedició de la Revista Dau al Set.

1982 Exposició a l’Auditorium Maurice Ravel a Lió. Participa amb la donació d’una obra a l’exposició itinerant per Universitats dels Estats Units i el Canadà de la North American Catalan Society.

1983 Rep la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Clau d’Or de la Ciutat de Barcelona. Periple pels Estats Units amb l’Institut de Cooperació Iberoamericana.

1984 Rep del rei Joan Carles I la Encomienda de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.

Exposició al Museu d’Art Nacional de Mèxic i al Center for the Fine Arts de Miami.

1986 Exposició de treballs ceràmics al Museu Espanyol d’Art Contemporani, amb itinerància. La seva pintura en aquesta època tendeix a l’excés, amb colors i formes agressives.

1987 Antològica a la galeria Dau al Set de Barcelona.

1988 Antològica a Kobe i Tòquio, al Japó. Exposició Els Cuixart de Can Batlle a Salt (Girona). Exposa els seus “mòrfics”, estructures constructivistes que enllacen amb els objectes heteroplàstics del 1956.

1989 Col·lectiva de pintors catalans històrics des de Goya a Kobe: Goya i els pintors de Barcelona. Després d’una breu etapa d’un expressionisme salvatge provocat per la mort del gran amic Ramon de Batlle, retroba el llenguatge abstracte. Inicia un rellevant cicle pictòric marcat per la introspecció a la naturalesa atàvica i subterrània a partir de l’abstracció, els signes i la geometria.

1990 Exposició de la col·lecció Juana de Batlle a la Sala del Govern d’Andorra. Col·lectiva The Second Vanguard al Baruch College Gallery de la Universitat de Nova York, itinerant a San Francisco, Estrasburg, Viena, Nova York, Osaka i Tòquio. També té lloc l’exposició L’Informalisme a Catalunya, al Centre d’Art Santa Mònica.

1991 Exposició antològica (1941-1991) al Palau Robert de Barcelona, ​​patrocinada per la Generalitat de Catalunya.

1992 S’exposen obres seves al pavelló de Catalunya de l’Exposició Universal de Sevilla. Exposició al Hall del diari Midi-Libre de Saint-Jean-de-Védas, a Montpeller. Ciudad de ceniza: el surrealismo en la posguerra española al Museu de Terol.

1993 Exposició itinerant Cuixart. Obra recent, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

1994 Retrospectiva al Palais des Rois de Majorque de Perpinyà. Exposició a la Fontana d’Or de Girona.

1995 Antològica al Centro Cultural de la Villa de Madrid amb motiu del seu 70è aniversari.

1998 Participa en diversos actes commemoratius del 50è aniversari de Dau al Set; entre d’altres, a les exposicions organitzades al Centre d’Art Santa Mònica (El foc s’escampa) i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA (Dau al Set). Es crea la Fundació Cuixart, amb seu a Palafrugell.

1999 Concessió de la Medalla d’Or al mèrit a les Belles Arts del Ministeri de Cultura.

2000-2001 Exposició monogràfica-retrospectiva Cuixart, mitologia de la natura al Museu de Mataró i Can Palauet, organitzada pel Patronat Municipal de Cultura de Mataró; itinera al Centre Cultural Porta Reial de la Fundació Caixa General de Granada i a Almeria. Exposició retrospectiva al Museu Camón Aznar-Ibercaja, a Saragossa. Exposició Cuixart, paisatges enigmàtics al Centre Cultural Torre Vella de Salou (Tarragona).

2002 Exposicions Cuixart a Joan Ponç a Céret, Cuixart, geometries al Museu del Suro i Sala del Teatre Municipal de Palafrugell. Inauguració de la Plaça Modest Cuixart de Palafrugell i del Taller Cuixart BCN, seu de la Fundació Cuixart a Barcelona, ​​amb un selecte recorregut antològic i museogràfic, però que tancaria tan sols tres anys després.

2003 Exposicions Cuixart ara a la Sala Verdaguer de Barcelona i l’antològica del Museu d’Art Contemporani Unión Fenosa (MACUF) de La Corunya. Abandona gairebé totalment l’activitat pictòrica.

2004 Exposició al Château Bellegarde de Le Perthus (França). Exposició Cuixart, elogi de la geometria a la Fundació Caixa Tarragona.

2005 Exposició Cuixart, màgic i surreal a l’Antic Casino Societat L’Amistat de Cadaqués.

2006 Exposicions Cuixart, cirurgia humana al Museu d’Art de Girona i Cuixart, retorn a la Mediterrània al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.

2007 Exposició Cuixart, el desig de la forma a la Fundació Vila Casas de Palafrugell. Mor a Palamós el 31 d’octubre, a punt de fer 82 anys.