A només dos dies de l’exposició més important dedicada a Modest Cuixart des de la seva mort el 2007, conversem llargament amb Sebastià Goday, comissari de l’exposició, conjuntament amb Victòria Pujoldevall, qui ha fet una interessant i variada selecció de l’obra creada per l’artista al cor de “l’Empordanet”…

Si mirem al diccionari la paraula “escodrinyar” hi trobem: “Examinar, explorar (alguna cosa) en tots sentits, minuciosament, tractant d’arribar al fons d’ella, de conèixer-ne totes les circumstàncies” ¿Per què ha triat aquesta paraula per aquesta exposició?  

Una de les característiques més delicioses del Cuixart creador era la seva capacitat infinita per inventar noms pels quadres, gairebé mai posava un sense títol. A l’atzar recordo noms com AòniaIndret de CriptosAmèlius… entre centenars i centenars de noms que sempre denominaven un quadre, un dibuix. Eren noms lluminosos, musicals, sempre poètics. Vaig pensar anomenar l’exposició amb un nom que sonés com si hagués estat inventat pel mateix Cuixart però que, al mateix temps, tingués un significat precís en el diccionari normatiu. “Escodriny”, com bé dius, assenyala la feina que Cuixart va voler fer amb la seva pintura, cercar i cercar i mirar en el món de les dones i en el de la botànica o de la naturalesa però tanmateix semblant a un neologisme “cuixartià”. Pocs artistes han estat tan creatius a l’hora de nombrar la seva obra!

¿Què va ser el que va portar a Cuixart a establir-se a Palafrugell? ¿La influència del seu amic Ramon Batlle o Tomàs Cervera i Coderch? ¿La sensualitat sinuosa i un ambient lliberal de la zona, potser molt a to amb el seu esperit?

La resposta segura només la sabia ell, però al llindar de l’any 70 la seva peripècia familiar personal va arribar a un punt de no retorn, un punt, diguem-ne, “barceloní”, on la ruptura va ser radical. En Ramon de Batlle, que tenia una masia fabulosa a Riudellots de la Selva i que exercia com una mena de Pigmalió, de mecenes i d’artista, tot barrejat amb una bonhomia i generositat colossal, el va estirar fins a les comarques gironines. En algun moment, en Modest Cuixart va voler comprar una petita finca a Riudellots, però allò no va anar endavant. Les anades a la Costa Brava, en aquell moment descoberta ja per molts barcelonins, i personatges de la nit com en Tomàs Cervera, àlies “El Gitano de la Costa a Llafranc”, o el Chez Tomàs… el va engrescar a establir-se a Palafrugell, on era a prop de qualsevol lloc i, també, de Barcelona i de França. A Palafrugell no havia de rendir comptes a ningú del passat immediat.
 

Des de “Nins sense nom”, la primera exposició individual que Cuixart presenta a Barcelona l’any 63, fins les “Nines de Palafrugell”, nom amb que la seva biògrafa Mònica Pagès i Santacana es refereix a la seva etapa palafrugellenca a Cuixart, biografia inacabada, hi ha una important evolució. Sembla que el aspectes més turmentosos i crítics fan un gir cap un art més expressionista en el color, més sensual… ¿Què creu que ha influït més en aquest canvi? ¿La figura de la seva, aleshores, nova dona, la jove Victòria Pujoldevall? ¿El paisatge del Baix Empordà?

Segurament tot. La proporció segurament només la sabia ell però també cal afegir-hi la casa modernista del carrer de La Garriga, de l’arquitecte Josep Goday i Casals, on es va instal·lar fins al final dels seus dies i des d’on va sortir la seva producció artística, i va tenir lloc el naixement del seu fill Joan. Tot va influir de manera decisiva. Cal tenir en compte que Palafrugell, l’Empordanet, és un punt neuràlgic del paisatge europeu.
 

No obstant, en aquesta època si alterna també la foscor, pel que fa a l’obra que neix arrel de la forta impressió que va produir en Cuixart la mort del seu gran amic Ramon Batlle.

La mort d’en Ramon de Batlle va ser un gran daltabaix personal, segur, cap a l’any 87. Sigui com sigui, l’obra “cuixartiana” gairebé es torna monocroma. Cal recordar la frase de Cuixart feta en referència a Ramon de Batlle: “L’amistat comporta el sacrifici vers un ideal. Dos bons camarades poden justificar plenament una existència.”

Cuixart diu obertament als anys 60 que l’ “informalisme”, malgrat li reportés el premi de la V Biennal de Sao Paulo l’any 1959, ha quedat enrere, i evoluciona cap on ell vol i sent, amb total llibertat… ¿Creu que això li va passar factura? ¿És Catalunya un país de gremis i “capelletes”?

Indiscutiblement, l’obra “informalista” va ser un punt àlgid en la seva carrera i, també, un moment brillant de l’art català i espanyol . L’”informalisme” li va obrir moltes portes i era un corrent cabalós d’aquells temps a Amèrica i a Europa. Cuixart no va decidir abandonar l’ “informalisme”  sinó que la seva recerca creativa es va fixar més en els misteris de la creació que encarnava en la dona, en el cos. Això li va reportar un cert desprestigi en el grup que capitanejava certa crítica del moment que van creure que el retorn a la forma, al ser humà, podia ser un retrocés, una concessió burgesa, un retorn a l’arquetip del segle XIX. Hi ha escrits demolidors en aquest sentit signades per crítics molt influents, per exemple el de Cirici Pellicer a “Serra d’Or” (juny del 66), que van enfonsar Cuixart en una mena d’infern dels proscrits que no combregaven amb la ideologia única i “esquerranosa” oposada al franquisme oficial. En definitiva: hi va haver, i ha hagut, una capelleta molt i molt influent que va marcar territori en una direcció concreta i va condemnar qualsevol desviació conceptual però també que va vetllar intensament pels interessos crematístics de cert capità “informalista”.

Cuixart congeniava amb Dalí, Paco Umbral o Josep Pla… Amb un taxista i amb un cambrer… I alhora feia unes serigrafies per un llibre dedicat a Pau Casals… Enterrava els seus fidels pinzells al jardí del seu Taller, com homenatge, quan ja no li servien per pintar… ¿Pot ser que per Cuixart, la persona, la humanitat, l’amistat, estiguessin per sobre de ideologies i consignes?

Primer de tot: Modest Cuixart va ser un seductor, sempre va voler seduir a qui tractava. No és una seducció perversa, sexual, no; el seu atractiu irradiava amb la complicitat d’unes bones armes: com la seva generositat, els seus gestos histriònics, la seva veu melosa, la seva murrieria, la seva tendresa implacable, la seva vasta cultura o la seva memòria. Sabia com aplicar en cada moment, des de a un cuiner a una celebritat, una frase càlida, una mirada única, un gest, un convit que el feien irresistible i amb aquesta qualitat fruïa i feia fruir. Era una manera de ser única, inevitable. I amb la seva pintura va fer exactament el mateix; volia seduir al primer cop d’ull i a tothom.
 

Han passat cinc anys des de que aquest gran artista ens ha deixat, i aquesta és la primera exposició que se li dedica… ¿Creu que en Modest Cuixart ha tingut el reconeixement que mereix al seu país?

No, no l’ha tingut però en aquest país ens manquen bons col·leccionistes, ens manca molta cultura, segurament ens falten molts dies per apropar-nos a cultures com la francesa o l’anglesa. A Catalunya, que és un país petit, ens falta temps per arribar a ser un referent cultural de primer ordre.

En “Escodriny de Cuixart, Palafrugell 1974, declaració de principis”, trobarem diferents manifestacions plàstiques del seu talent, no només pintura…

Sí, de fet serà una petita barreja de molts aspectes “cuixartians”: pintura, dibuix, gravat i la col·laboració amb artesans com el ceramista Joan Sala, de La Bisbal, o amb el taller barceloní de tapisseria Gancedo. El Museu d’Art de Girona té un espai reduït i hem volgut mostrar retalls de Modest Cuixart per confegir una visió global de l’artista empeltat a Palafrugell, a l’Empordà, sense necessitat de retornar a l’obra barcelonina i reivindicar la llibertat en la que Cuixart va voler treballar des de principi dels anys setanta.
 

I per acabar: Un parell de raons perquè ningú sensible a la bellesa i a l’art es perdi aquesta exposició dedicada a en Modest Cuixart

Moltes, per exemple: per submergir-se en els colors acrílics, barrocs, de la primera i darrera època empordanesa o en els ocres terrosos de principis dels noranta.
També per deixar-se seduir per les pintures en les quals cercava l’ordre en la natura, les lleis que fan funcionar la natura, la terra. Terres que sovint agafaven un caire entre real i “Informalista”. El Cuixart tel·lúric.
Per gaudir de la seva capacitat de tendresa cap a la dona a qui, sovint, tocava amb barrets impossibles i plens de referències a la seva mare que en la postguerra va haver de guanyar-se la vida fent capells per a les dones de Barcelona.
O també per deixar-se anar pel Museu d’Art a rendir homenatge tranquil a l’artista, entre quadres magnífics i obres que el van precedir en temps reculats i que van influir profundament als nostres avantpassats.
Seria bonic que tothom que gaudís d’aquesta exposició en pogués fer una valoració personal i enumerar els efectes i afectes que l’obra de Modest Cuixart li han proporcionat.

 

Toni Priante Morató