ANTOLOGIA DE TEXTOS

Uno de los grandes aciertos de Cuixart fue precisamente, hace ya algún tiempo, comenzar a admitir los metales […] en la composición cromática. Después de utilizar sus calidades brillantes […] inició una “serie” que consideramos de indudable importancia no solo en la pintura informalista de la escuela de Barcelona sino para la universal. […]

Parecen ritos contra la muerte de la materia esas pinturas […], puesto que invierten el signo del arte de un Dubuffet, al poner las rugosas calidades negruzcas en contradicción abierta con un poder esplendoroso que las recubre y excita. […] por magia de lo contradictorio, ese desatado vibrar del oro reactiva la capacidad expresiva del negro […] para establecer un dualismo de intensa virtud patética, un sistema binario en el cual cada uno de los términos parece origen del otro.

Juan Eduardo Cirlot
“Obras recientes de Modesto Cuixart”
1958

Vastos fenòmens històrics de la plàstica actual […] revelen aquest esperit que ningú representa millor que aquest català perpètuament devorat per la flama que es diu Modest Cuixart. […] Cuixart és una resurrecció —aureolada pels raigs de les apoteosis— de l’esperit barroc mediterrani […], de l’antic diàleg amb l’absolut dels personatges dels retaules catalans, ofegats en atmosferes d’or, i, com ells, testimoni de la intensitat de la vida més efímera, capaç de dialogar amb l’infinit. […] Vet aquí, amb Cuixart, el retorn de l’infern feliç a què Fautrier un dia ens va arrossegar. Vet aquí per què Cuixart és per a nosaltres el pintor del nostre temps.

Alexandre Cirici Pellicer
“Le dialogue de l’ephemere avec l’absolu»
1959

En el terreno de la pintura, Fautrier y Cuixart, en efecto, nos parecen representar el Alfa y la Omega, el comienzo y el final de una extraordinaria aventura plástica.

 Alexandre Cirici Pellicer
Cuixart emblemático
1960

Així, l’aventura pictòrica de Cuixart pren les dimensions del creador que genera la pròpia creació, de manera que la tan esperada reconciliació és total, la matèria ha donat a llum una antimatèria; i el diàleg s’estableix per a nosaltres al voltant de la impossible discriminació realitat-no realitat.

 

Gérard Guillot
«Cuixart»
1961

Cuixart és també un poeta i el que és poètic té lloc en les seves manipulacions pictòriques. No hi ha metàfores ni símbols… ni tampoc al·legories, ja que es tracta de mons invisibles que només es fan realitat en el llenguatge del pintor i precisament per això estremeixen. […] La perfecció del treball artesanal eleva l’obra a un territori superior comunicat mitjançant jeroglífics. On podria ser l’art més immens que allà on conserva el secret?

Wil Grohmann
“Cuixart”
1962

Ell s’indaga obertament, pres de la temptació del que és humà. Així, emergeixen figures humanes enganxades a la paret del no-res en un caos falsament ordenat […]. A poc a poc, la pura plasticitat recupera els seus drets, però en aquesta representació extradimensional del que és extens, l’al·lusió a les pautes humanes és tenaç.

Pierre Restany
“Un Art du dedans: la peinture de Cuixart”
1962

En todas sus etapas, la obra de Cuixart se nos ha presentado siempre como de una gran coherencia interna, espiritual. Tanto en su momento surrealizante como en su momento informalista, Cuixart ha sido fundamentalmente el mismo. […] lo importante es que con su reinvención de la pintura hemos encontrado también al hombre, su orgullo y su miseria, y con ellas, el oculto e indescifrable latido de la poesía.

Joan Perucho
“Reivindicación de la pintura de Modest Cuixart”
1966

Batega en Cuixart el desassossec d’un esperit inquiet. Estima la vida per sobre de tot i, conscient de la seva brevetat, coneix la transcendència de cada període. Per això la pintura de Cuixart, encara identificada per elements constants: signes fàl·lics, fórmules matemàtiques, rerefons oníric, visions i màgia, mostra en la seva evolució aspectes diferents; aprehenent cada moment que li correspon en sort de viure, i ho sensibilitza més enllà de la subjecció a tot imperatiu lògic.
La pintura de Cuixart, tot i ser emotiva, balanceja alhora en la racionalització intel·lectualitzada.

Josep Vallés Rovira
“Aproximació a Cuixart”
1966

Com tots els grans artistes, Modest Cuixart és, sobretot, un narrador. En el sentit que converteix la realitat en faula quan la toca. […] Quan la imatge és enterrada d’aquesta manera, queda al pintor la tasca d’interrogar la terra en aparença inert. Tota una part de la pintura abstracta d’aquests darrers anys seria una empresa vana si no fos engendrada per la bogeria d’esgarrapar l’humus fins als orígens […]. A través dels sediments de la memòria, ha calgut aprofundir fins als sediments de la capa primera. Fautrier, en els subtils humors purulents de la matèria, Dubuffet, pastant amb densa obstinació aquests fangs petrificats […] han contribuït de manera capital a retrobar les capes més profundes [de la pintura] posant-les al descobert. Modest Cuixart ha tingut el seu paper en aquestes investigacions de la matèria i un paper original.
Així, la matèria es torna a convertir en signe. El seu fluir rubrica un laberint, forma una lletra desconeguda, però de la qual s’adverteix sens dubte que correspon a un alfabet […]. El secret consisteix aquí que la matèria, en el gest del pintor, és orgasme, òrgan, organisme.

Jean-Jacques Lerrant
Modest Cuixart
1967

Destacan en Cuixart dos características inimitables: su materia óptima […] y su refinamiento de color, signografía y ejecución [que] convierten en acariciables sus superficies […]. Cuixart trabaja con una entrega artesanal y con una sabiduría de oficio que garantizan para siglos y siglos la perdurabilidad material de sus cuadros, sin arena encolada o pegotes perecederos.

 Carlos Areán
Treinta años de arte español
1972

En cierto modo, a través de momentos de plenitud y de crisis, esta caligrafía que —salvo en la etapa abstracta en torno al Gran Premio de São Paulo (1959)— se sitúa en segundo plano, es precisamente lo que establece más sólidamente la cohesión profunda de la obra de Cuixart. No es que sea el esqueleto —no puede serlo—, sino que es floración, la más espontánea y necesaria.

José Corredor-Matheos
“El dibujo”
1976

El informalismo cede ante una singular variante de la neofiguración: los objetos de la anarquía cotidiana, las escorias de la contracultura traspasan sus símbolos a las hacinadas efigies de un drama sórdido y apocalíptico. La crisis personal del pintor, intrépidamente enfrentado al mundo en que vive, ha terminado involucrándose en la crisis de su propia pintura. O al revés: da lo mismo. Las secuelas de la abstracción no podían ya servir de respuestas válidas a unos concretos trámites humanos.

 José Manuel Caballero Bonald
Cuixart
1977

En una obra tan compleja no podía faltar el tratamiento erótico de las revelaciones. No hay morbosidad ni sadismo. Es como el despertar de la sexualidad en una historia natural inventada. […] pero un afán copulativo llena estos cuadros de cierta embriaguez genética. […] Cuixart ha mezclado lodos y auroras […]. Era la lujosa agonía de nuestra sociedad.*

Eduardo Westerdahl
Viaje con escala a través de la obra de Cuixart
1977

[Cuixart] era el més brillant conversador de tots […]. [Jo] tenia en comú amb Tàpies l’obsessió per la feina; amb Cuixart, l´amor profund al´humor. […] muntem autèntics espectacles, que cap dels qui els va presenciar ha aconseguit oblidar. […] allò que dèiem i fèiem en ells era tan interessant com allò que es pintava o escrivia, però només existeix en el record. M’agradaria poder aprofundir sobre l’art que es materialitza i el que desapareix per sempre […].

Joan Ponç
Autobiografía
1978
http://joanponc.cat/sites/default/files/autobiografia_maquetada_ponc_0.pdf

El pintor dice sentirse preocupado de manera especial por la decadencia, sus vestigios […]. Ha intentado […] montar una crítica pictórica, añade, y tal cosa no la cree posible sin la apoyatura retórica del barroco, sin la exuberancia ornamental de la ironía. Ansía la extrapolación poética de todo lo que se agazapa por detrás de ese mundo real, del que recoge las ruinas de un necio esplendor.

Josep Iglesias del Marquet
 “Las enseñas de Modest Cuixart”
1981

ACROSTICO

Ara et retrobo, com en temps antic,
Més en l’arrel que en l’orba llum novella,
Oliós de silencis, de savieses ric,
D’acord amb l’home sol a cau d’orella.
Estàs entre els teus signes, dius: “Escric
Sobre l’aigua i el vent la meravella
Tèbia de l’ombra, de qui sóc amic
Com de la pura llum, que és més en ella”.
Ulises en el mar d’un somni altiu,
Importes dels misteris on habites
Xiscles d’ocells, Nausicas i caliu.
Astut concitador dels més vells mites,
Remot t’en fas i, alhora, d’argent viu
Travessant temps que a contracor transites.

Rafael Santos Torroella, 1981

L’exteriorització de la imaginació de Cuixart d’experiències interiors té un significat diferent dels surrealistes. No està predestinat com a demostració de l’inconscient, sinó més aviat com a evocació que ens pot portar a un estat d’ànim inconscient. […]
Té, doncs, una lectura menys immediata que les imatges dels surrealistes, que van fetitxitzar l’inconscient en una sèrie d’imatges cada vegada més estandarditzades, mentre que Cuixart en el seu període Dau al Set intenta desfetitzar-lo, restaurar el nostre sentit intern com a domini de la incertesa . […] Les obres del període alquimista (1959-62) mostren Cuixart contemplant el salt als límits de la coherència iniciat a Dau al Set. És com si hagués de destruir la tradicional imatgeria surrealista i assolir el terreny abstracte de la fluïdesa total de l’inconscient per començar de nou a traçar imatges —imatges personals—. Aquesta tasca, crear allò personal del que ja s’ha manifestat, continua fins avui.

Donald Kuspit
Cuixart
1987

El Cuixart de Dau al Set acusa l’admiració pel món de Max Ernst i Paul Klee, Miró o Chagall, però també el primitivisme entre ingenu i màgic del romànic català. A diferència dels companys de grup, Cuixart ens ofereix estilísticament tot un món sígnic i simbòlic d’una riquesa extraordinària […]. Cuixart serà el representant més genuí d’una plàstica pura […], cosa que cap pintor de la postguerra havia descobert encara.

 Pilar Parcerisas
“Modest Cuixart. Exposició Dau al Set”
1988

De l’impacte internacional d’aquelles obres del Cuixart dels cinquanta ens parla la seva presència en una sèrie de mostres europees i americanes, i els premis que jalonen aquells anys: el Premi Torres-García de Barcelona el 1957, l’Internacional de Pintura Abstracta de Lausana a 1959 i el Gran Premi de la Biennal de São Paulo d’aquell mateix any. A partir del 1958 va passar a ocupar-se de la seva obra René Drouin, un dels marxands més lúcids i prestigiosos del París de la postguerra, expositor de Picabia i de Fautrier, de Michaux i de Dubuffet, de Mathieu i de Wols […] . Menys conegut és el fet que André Breton, en una carta a Cirlot del 1959, li va manifestar el seu desig d’incloure algun espanyol a la mostra surrealista internacional Eros, […] i li suggeria la possibilitat que aquest espanyol fos Cuixart. Malgrat les seves prevencions cap a l’abstracció, el fundador del surrealisme era capaç de percebre la càrrega de misteri i de poesia que encloïen les seves obres.

Juan Manuel Bonet
“El Cuixart central”
1991

Existe un Cuixart mágico y maligno que se forjó en unos años en los que vivir era una continua incertidumbre. Existe un Cuixart rebelde y agnóstico que se concretó en los años en los que la vida era una continua pelea con el caparazón político. Existe un Cuixart desgarrado y provocador de cuando la existencia se iba haciendo placentera para unos pocos. Existe un Cuixart armónico y edulcorado de cuando la vida se le iba haciendo más placentera. Existe un Cuixart que retoma un pasado cuando su conciencia retoma posiciones arrinconadas largo tiempo.

 

Francesc Miralles
“Medio siglo de creación”
1991

Modest Cuixart fue siguiendo su propio instinto artístico y alejándose de la participación en modas o tendencias recurrentes.
Solitario e independiente, prosiguió hurgando en sus entrañas para arrancar de ellas los impulsos pictóricos que le propiciasen la plasmación de los estímulos que se encuentran en la esencia de la vida, la vigorosa tracción que empuja al hombre hacia el amor, y la angustia que conlleva la consciencia de la muerte.
Atento a las formas de la conducta social de su tiempo, y consciente de vivir en un mundo agresivo y devastador, ha sabido incluir en su pintura la violencia de la acción que descompone y corroe la materia, tratando la superficie de sus obras como un terreno orgánico, erosionado, en el que se insertan a veces los despojos de nuestra vida cotidiana.

 

Enrique Valdivieso
Cuixart, Cillero, Arcenegui
1991

Cuixart ha dado en los últimos años un nuevo impulso a su obra en una especie de reencuentro, de recapitulación crítica de su pasado, […] retorna a su lenguaje primigenio de la materia y del signo, y nos ofrece una nueva obra inquietante, plena de madurez, en la línea donde siempre estuvo el mejor Cuixart.

 

Cesáreo Rodríguez-Aguilera
Cuixart
1992

Cuixart, aquell que ens va mostrar les poètiques del seu inconscient els primers anys de la seva creació plàstica, el que després ens va oferir les ires sobre la societat de la disbauxa, el que, més tard, va exposar les cares de la infàmia i de la corrupció, ara , com si tornés a la font primigènia de la pintura […], ens ofereix el rerefons de tot, aquell lloc on tot passa, on l’home es troba instal·lat, el paisatge.

 Arnau Puig
«Un trànsit per l’obra de Cuixart: des de l’individu (Dau al Set ) als mèdia d’avui»
1997

De ben jove vaig ensopegar –me amb l’art de Cuixart i,  en caure,  se’m van trencar les nines dels ulls. Vaig descobrir que en la seva obra hi havia un imaginari intern.

Vicenç Altaió
“Cuixart, 80 anys”
2005

[Cuixart] va lliurar una batalla particular a favor de la màxima llibertat d’expressió. Coneixedor de tots els secrets de la tècnica, va saber posar-la al seu servei per fer allò que es proposava expressar. Rebutjava estancar-se a l’estil, com el nou ideari de la postmodernitat marcaria anys després.

Maria Lluïsa Borràs
“Una particular batalla a favor de la llibertat”
2007

Al començament de la dècada de 1960, les obres abstractes de Cuixart s’exhibien a galeries de tot el món, des del Guggenheim de Nova York fins a la Tate de Londres.
[…] Cap al 1956, quan els membres de Dau al Set van prendre camins separats, Cuixart s’havia convertit en un destacat exponent de l’escola informalista i més tard de la pintura abstracta. […] Un cop va dir que les textures transmetien la sensació de la guerra civil i les seves conseqüències, un sentiment que persisteix no només en el seu art sinó també en la vida espanyola del moment, malgrat el retorn a la democràcia. A principis de la dècada de 1960, estava treballant amb el collage i produint el tipus d’obres que aviat es descriurien com a art pop. […] En 1959, Cuixart va obtenir reconeixement internacional quan va guanyar el premi al millor pintor a la Biennal de São Paulo a Brasil. Entre altres concursants seleccionats hi havia Francis Bacon, mentre que Barbara Hepworth va guanyar el gran premi per les seves escultures.

Phil Davison
“Modest Cuixart” The Guardian
2007
https://www.theguardian.com/news/2007/nov/15/guardianobituaries.spain

És una figura clau a la història de l’art català del segle XX. Feliç trobada entre seny i rauxa, va ser un pintor de gran vocació humanista, amb una bona cultura francesa, que va abocar a la seva obra un profund discurs metafísic. Va fer una reflexió angoixada sobre el cos humà pròpia del cicle existencialista en què va viure i molt influïda pels seus estudis de medicina. És el príncep de la foscor perquè en la seva obra de densitat barroca sempre hi ha aquest viatge per allò incommensurable, misteriós. El seu és un diàleg entre vida i mort, figuració i abstracció, matèria i esperit.

 Daniel Giralt-Miracle
“Las reacciones”
2007

Hay una crisis en cada minuto de tu existencia. Te agradan las cosas y te desagradan simultáneamente; las quieres y las detestas al tiempo. Pero la contradicción no solo rige los cambios sino también las búsquedas […]. Unas veces he mirado por el ojo de la cerradura y otras me he asomado al balcón abierto de par en par. Pero creo que todos los actos de un ser humano son fragmentos de un conjunto único, aunque plagado de aciertos y errores, de idas y venidas. Yo me he inclinado en unos momentos hacia la abstracción absoluta y en otros hacia una cierta presencia, pero mi naturaleza y mi forma de ser exigen cuerpos, cosas que quemen y que se vean, que griten, hablen, estén llenas de fuego, de colores. Así es como yo soy: abundante, epicúreo, amante de la naturaleza, de todo lo que crece y se reproduce, apasionado […]. Lo que sucede es que, a la hora de la ejecución, frente al lienzo, he puesto en funcionamiento determinados controles […].
Mi obra ha tenido una dinámica muy sincera y auténtica, eso es innegable. Pero me gustaría que se viera que ha conservado una unidad de fondo.

Modest Cuixart
Conversación con Cuixart
[Paloma Chamorro]
1975

Es evidente que todos los artistas sufren cambios en su modo de pintar a lo largo de su vida, pero en el fondo la obra es la misma, aunque dicha de un modo distinto. […] Yo pienso que me encuentro en la magia que ha convivido conmigo desde los tiempos de Dau al Set. […] Se ha dicho que mi obra es un retorno a los orígenes, pero en realidad siempre estoy en el punto de origen de mi creación. Mi obra siempre ha estado presidida por la necesidad de no hipotecar mi libertad creativa, nunca he sido manierista. No puedo copiar, soy absolutamente incapaz. Si no tuviera necesidad de innovar cada día, no pintaría. La pintura exige este sentimiento de renovación constante.

Modest Cuixart
 “Modest Cuixart, un hombre con convicciones”
[Joan Gil]
1993