L’OBRA DE CUIXART EN 4 ETAPES

Dau al set (1948-1955)

L’any 1948 un grup de joves artistes i intel·lectuals compromesos amb l’avantguarda (Brossa, Cuixart, Ponç, A. Puig, Tàpies i Tharrats) van aglutinar les seves inquietuds per fundar una revista que va ser vehicle d’expressió d’unes actituds obertament contestatàries i rebels davant del erm panorama cultural i artístic de l’època. Sentien una especial atracció pel costat màgic i misteriós de la realitat. Conjugaven influències surrealistes, mironianes, de Klee…, amb altres literàries, filosòfiques i musicals, tot plegat amb el substrat d’una mentalitat de vocació centreeuropea, més procliu al que és fosc i fàustic que a la diafanitat mediterrània. Trobem aquests anys obres realitzades en les més diversa tècniques des de dibuixos a tinta a guaixos i olis de composicions abstractes d’un automatisme geomètric a la conjunció d’elements simbòlics, figures astres i signes conformant paisatges enigmàtics i cosmologies màgiques. Aquesta fase surreal, imaginativa i poètica, plàsticament etèria i dominada pel dibuix, havia estat precedida per assajos matèrics, collages i deixalles recuperades de les ruïnes post-bèl·liques, paisatges i abstraccions de filiació expressionista.

L’informalisme, matèria i objecte (1956-1964)

Il·lustra un dens cicle informalista que l’autor inicia a meitat de la dècada dels 50 (etapa de Lió) quan produeix les més insòlites amalgames de materials i procediments, i sense saber-ho coincideix amb l’art autre, Dubuffet i Fautrier. Obres, sovint sobre fusta, resoltes agredint el suport (cremats, incisions…) i/o enganxant diversos materials i més tard objectes discernibles, fins a culminar amb les anomenades “construccions heteroplàstiques” (1957). Després d’aquesta primera fase experimental es produeix un aprofundiment i reflexió en les capacitats expressives de la matèria que cristal·litzen en magnífiques troballes que l’eleven al cim de l’èxit i del reconeixement internacional (Bienal de Sao Paulo, 1959). Les seves elogiades superfícies d’irisacions metàl·liques (daurades, platejades, coures) amb accentuades textures i el seu particular ús del dripping, constitueixen una alquímia personalíssima que busca enaltir el més humil mitjançant una esplèndida metamorfosi que aconsegueix mitjançant insòlits procediments tècnics.
Enmig d’aquest apogeu informalista ja afloren altres inquietuds expressives, cosa que és indicativa d’una constant de Cuixart, la fugida dels propis èxits i èxits per afrontar nous reptes que impedeixin caure en qualsevol tipus de reiteració creativa. Només iniciar la dècada dels 60 encara dins del mateix llenguatge matèric aborda el tema sexual i ho fa sense dissimulació amb obres d’un relleu agressiu, tremendament agosarades per aquell moment de tabús i repressions. L’ambient li resulta opressiu i es fa ressò de tendències exteriors com el New dadá i el Pop Art o el Nouveau réalisme des d’òptiques molt personals: el 1963 sorprèn amb les cèlebres nines lacerades, simptomàtiques d’una profunda angoixa existencial. L’objecte s’incorpora a la seva obra també en peces exemptes igualment carregades de dramàtica expressivitat

La figura obsessió i deliri (1965-1988)

Com a preludi a la seva fase plenament figurativa, treballa en una original i interessant sèrie eròtic-màgica de tints intel·lectualistes (1965-1969), on combina el relleu matèric amb el dibuix cal·ligràfic. Als anys 70, s’obre a la temàtica de figura –sempre sotmesa a una expressionista deformació de la realitat– alhora que deixa fluir impetuosament la seva vena hedonista i barroca.
Davant de la visió tràgica d’aquelles nines torturades –primers indicis d’expressió mitjançant la figura humana– sembla oposar a partir dels 70 una trivial sàtira burlesca. No obstant això, a passar que manifesta una aparença sumptuosa i grotesca amb un toc de fatuïtat que llisca perillosament al tall del kitsch, la divergència és principalment de caràcter formal. Es tracta d’un nou revulsiu moral en aquest cas contra la hipocresia i la neciesa a través d’un llenguatge també surreal, expressionista i patètic que manté un rerefons sinistre evident. Són obres que d’una banda apel·len als sentits pel seu preciosisme voluptuós i la gran fluïdesa de l’execució, i de l’altra apel·len al subconscient, als fantasmes i obsessions més ocults incloent-hi signes de tipus daualsetià. Rostres i cossos distorsionats amb inversemblants desproporcions que malgrat la seva monstruositat, sovint tenen una inquietant i estranya bellesa. Espectres angoixats i perversos que s’inscriuen en la tradició goyesca més surreal i esperpèntica i semblen proclamar, com les barroques vànites la inexorabilitat de la mort. Ja als 80 Cuixart deriva cap a una obra tosca i d’estridència cromàtica en què abunden les dones amb pomposos tocats.

Introspecció a la natura (1989-2000)

El contingut d’aquest darrer àmbit correspon al treball de la darrera dècada del segle XX, un magistral compendi de tota l’experiència anterior plasmat en el llenguatge sobri i equilibrat que trobem a les seves subterrànies introspeccions a la natura. Es tracta d’un cicle ampli i dens –en què abunden els grans formats– dotat d’un sentit estètic sublim que manifesta la joiosa plenitud d’una singularíssima i fecunda personalitat pictòrica. Partint d’una concepció inèdita d’una temàtica tan tradicional com el paisatge, l’autor s’allunya de la realitat visual per endinsar-se en l’esperit profund i mític de la natura, el misteri dels boscos i el lirisme màgic i silenciós de la fertilitat de la terra. Composicions de maduresa esplèndida on intervenen en perfecta conjunció geometries, biomorfologies, signes i algunes petites figures o animals immerses en una fascinant ambientació. Precisament aspectes com les irisacions metàl·liques i el treball minuciós de textures o la pervivència del factor màgic i sígnic d’aquestes obres dels 90, cap al final de la seva carrera pictòrica, manifesten la continuïtat de la reflexió de l’autor al voltant dels components d’un llenguatge propi d’il·limitats recursos i evident solidesa de concepte.