Camille Provost està posant les darreres pinzellades de la seva propera exposició a París quan ens trobem en una cafeteria al costat d’un canal a prop del seu estudi a Hackney. L’esdeveniment, que s’obrirà durant Art Basel París, és el seu segon i promet serà una experiència pràctica i participativa. Provost invita els visitants a interactuar amb la seva obra, reordenant escultures en forma de trencaclosques fetes de fusta i ceràmica. Anomenada Le Masque et Le Vertige (Swear That You’ll Play), tindrà lloc del 22 d’octubre al 20 de desembre a l’espai d’exposició Acne Paper al Palais Royal, que va obrir el 2025 com a iniciativa cultural de la casa de moda sueca Acne Studios.
Provost va néixer a la Costa d’Ivori l’any 2000, un país devastat per les guerres civils de 2002 i 2011. Com a resultat, ha viscut a Guinea, Bretanya, Nairobi i més tard al Mali, on una nova inestabilitat va portar la família a passar un any al Senegal. Finalment, quan va poder tornar a la Costa d’Ivori just a temps perquè Provost acabés l’educació secundaria, el 2019 es va mudar a França per estudiar arqueologia i història de l’art a la Sorbona de París.
Actualment, a través de la seva pràctica artística, comença a reconciliar el constant canvi de la seva infància. “No tenia molta informació sobre el meu passat, i suposo que mai n’he preguntat gaires,” diu. “Però quan es tractava de fer art, van sorgir de forma molt natural. Volia entendre el meu passat i com la meva família va arribar a on són.”
Provost va començar a interessar-se per la filosofia d’existència i realitat de l’Àfrica Occidental, que adopta un enfocament no lineal del temps, cosa que alleuja la necessitat de traçar una línia definida al llarg de la seva vida. Es manifesta a la seva obra com peces obertament sense fi, com trencaclosques inacabats, mentre que l’elecció de materials parla d’un món domèstic, restes d’una llar que sovint va estar fragmentada. “No estic gaire interessada en la veracitat del passat, o de la memòria en general,” diu. “És més sobre com puc mostrar-me que, en el present, puc tenir un impacte en el passat i canviar-ho.”
Mentrestant, mentre estudiava a París, Provost solia visitar el seu avi difunt, mecànic, a Bretanya. Allà, al seu taller, va començar a fer obra seva. “Aquella va ser la meva primera introducció a l’escultura,” diu. “Després va arribar la Covid, i vaig pensar, ‘si vull fer alguna cosa diferent, és ara o mai’. Aleshores, em vaig presentar a la Royal College of Art (RCA).” Encara que no tenia formació en arts aplicades o plàstiques, va ser acceptada i es va mudar a Londres el 2023. “[La RCA és] interessada en quines són les teves idees abans que es converteixin en pràctica i com això informa les coses que vols fer quan entres a la universitat,” diu.
Creant una “arqueologia del futur”
Provost va tenir la seva primera exposició al gener d’aquest any, després d’una residència a Project Loop a Hoxton, un nucli cultural que se centra en descolonitzar i en les narratives de la diàspora. Les seves set obres escultòriques evoquaven les textures i els materials del món domèstic: fibra de jonc entrellaçada, ceràmica i fusta, totes tallades i reensamblades en objectes enigmàtics. Ella anomena això “arqueologia del futur”, i utilitza la seva pràctica per investigar com la migració configura la identitat de la persona.
Quan Charlene Prempeh, fundadora de l’agència creativa A Vibe Called Tech, va veure la mostra, va contactar el director creatiu d’Acne Paper, Thomas Persson. Van estar d’acord que Provost seria una col·laboradora ideal per a l’espai de París d’Acne Paper, que anteriorment havia acollit artistes com el ceramista Peter Schlesinger i la fotògrafa de moda Jordan Hemingway. “Camille crea un delicat equilibri entre el joc i la profunditat intel·lectual,” diu Prempeh. “La complexitat de les seves idees i l’amplitud de la recerca que emprèn es maneja amb lleugeresa, i ofereix al públic espai per implicar-se amb la materialitat de les seves peces i li ofereix l’experiència gairebé meditativa (i inusual) de jugar com a adult.”
A París, Provost oferirà als visitants un repte amable per endinsar-se en el seu món. “Estic interessada en tenir una pràctica que sigui accessible i agradable,” diu. “Sé que és molt simple, però crec que la joia a l’art és realment important i vull que la meva pròpia art sigui un reflex d’això.”
