A la Conferència sobre Negocis de l’Art a Londres, al setembre, vaig tenir la sort de moderar una taula rodona centrada en els artistes com a negocis sostenibles. Com es pot donar el millor suport als artistes en l’actual ecosistema del mercat de l’art, i quins rols concrets juguen les galeries i els estudis? No va trigar gaire a què un dels ponents fes una proposta valenta de canvis legislatius al Regne Unit per protegir els artistes que consignen obres a galeries.
Hem presenciat diverses fallides de galeries en els darrers temps. Què passa llavors amb l’estoc consignat d’un artista quan una galeria entra en fallida i els liquidators prenen el control? La situació pot resultar especialment perillosa per a l’artista si la galeria ha estat guardant la seva obra amb una empresa d’emmagatzematge de tercers a la qual encara no s’ha pagat. Hi ha la por que l’artista no pugui tornar a veure mai més l’obra, ja que la recuperació habitualment exigeix pagar les despeses d’emmagatzematge no abonades. Pot semblar que l’art queda retingut com a presa de rebre, encara que em diuen que, en ocasions, es poden arribar a acords raonables.
Als EUA, a diferència del Regne Unit, molts estats tenen lleis que pretenen protegir els artistes de maniobres financeres poc ètiques per part dels galeristes. L’any 2012, Nova York va anar un pas més enllà obligant els comerciants d’art a mantenir les obres en confiança per als artistes i a conservar els diners generats en nom dels artistes en comptes fiduciaris en lloc d’abarrejar-ho amb fons d’explotació generals. D’aquesta manera, teòricament, els artistes poden cobrar amb més previsió després de cada venda i, en temps catastròfics, rescatar els seus fons quan el vaixell s’enfonsa.
Una xarxa de seguretat per als artistes
El ponent va ser l’advocat d’art Jon Sharples, que va reiterar la seva crida perquè el Regne Unit adopti una legislació també protectora en un article per a The Art Newspaper l’any 2023. Hi ha motius convincents per fer-ho: ofereix una xarxa de seguretat als artistes i no perjudicaria el mercat de Londres en comparació amb Nova York, ja que les galeries d’aquest últim ja complirien. De fet, és possible que les galeries grans amb presència en ambdues jurisdiccions ja executin requisits més estrictes en totes les seves operacions (tot i que és difícil saber-ho amb certesa).
Les galeries d’art contemporani és poc probable que applaudixin la possible imposició de noves obligacions legals. Les galeries ja assumixen un risc financer considerable, invertint en artistes per impulsar el desenvolupament de les seves carreres. Ja existeixen exigències reguladores al Regne Unit, com són les normatives per prevenció de blanqueig de capitals, la protecció de dades i els drets de reventa per als artistes, cap de les quals comparteixen les galeries de Nova York. Per a galeries petites que viuen dia a dia, podria ser aquesta la gota que fa vessar el got?
Sharples, amb rapidesa, va suggerir una altra capa de protecció per als artistes, una que ja existeix dins de la llei i que no és gaire coneguda, i que no requereix nova legislació: la llei d’agència. En el dret comú, els agents actuen com a fiduciaris en nom dels seus principals. Aplicat al món de l’art, les galeries són fiduciaris per als seus artistes i, per tant, tenen obligacions fiduciaris cap a ells. Això inclouria deures de rendició de comptes, una prohibició de guanys secrets i un requisit general de tractar l’interès de l’artista com el seu propi — la Regla d’Or, segons s’adapta al mercat de l’art.
Així doncs, és necessari un nou marc legislatiu per a les galeries comercials al Regne Unit, o és simplement que les galeries necessiten entendre millor les obligacions que ja tenen envers els artistes? Sharples, sospito, voldria veure ambdues coses, sobretot perquè només el canvi legislatiu ajudaria en casos d’insolvència. Si això no és possible, potser la resposta és també una major formació.
Si s’ha de contemplar la via legislativa al Regne Unit, el sector artístic hauria de moure’s d’una manera unificada en la seva defensa. Actualment existeixen diferents organismes sectorials, però no hi ha una organització cabdal que els representi a tots. Hi ha crides, no obstant, a crear un organisme comercial de les arts visuals del Regne Unit, tal com existeix per a la música. De fet, aquest era el tema del proper panell de la conferència, però ja m’estic quedant sense espai!
