L’any 2020, el Centre d’art regional GwinZegal, a la Bretanya, al nord-oest de França, va organitzar una exposició dedicada a una fotògrafa francesa gairebé desconeguda per a gairebé tothom. El director artístic del centre, Jerôme Sother, havia presentat l’obra de Madeleine de Sinéty amb un detall numèric sorprenent: 33.280 diapositives en color i 23.076 negatius en blanc i negre, capturats entre 1972 i 1982 a Poilley —un petit poble del nord de França— per una artista que ja en tenia gairebé 40, però que va continuar treballant fins a la seva mort el 2011, als 77 anys. Es tracta d’una producció extremadament concentrada i prolífica, segons qualsevol mesura. Després que Quentin Bajac, el director del Jeu de Paume a París, va veure l’exposició, ell va pensar: “Hi deu haver més”.
La intuïció de Bajac s’ha convertit en una revisió cronològica de l’obra més àmplia de De Sinéty al Jeu de Paume, que viatja des del Château de Tours, on va debutar el desembre de l’any passat. Treballant amb el fill de De Sinéty, Peter, Bajac i Sother van fer enviar des dels EUA un contenidor d’arxiu amb l’obra de la fotògrafa, on va residir a partir de 1980, i van començar a desembolicar allò que van trobar. La gran majoria d’aquella obra mai no l’havia pogut revisar ella mateixa. “Dels fotògrafs, sovint, arriben a un punt en la seva carrera on, als 60 anys, contractaran un assistent per ajudar-los a organitzar la seva obra,” diu Sother. “Ella mai ho va fer. És com si sempre se sentís aquesta pressió de continuar produint obra, i no parar per mirar-la.”
Concentrant-se de manera diversa en la gentrificació urbana (el barri de Montparnasse a París i el Meatpacking District de Nova iork als anys setanta), la vida rural (al nord de França i a Maine) i els treballadors (maquinistes de tren, obrers agrícoles, verdaders i carns), De Sinéty s’endinsa, amb urgència i constància, en allò que desapareix. En una època en què el blanc i negre dominava, ella va treballar molt en color, la modernitat del qual l’exposició destaca com cal. “Hi ha alguna cosa tan viva a la seva obra,” diu Sother, “que prové de la seva proximitat amb les persones que fotografiava: vivia amb elles, compartia les seves vides, hi treballava.”
Família aristocràtrica
De Sinéty va néixer l’any 1934, en una família aristocràtica que tenia com seu ancestral el Castell de Valmer, a la Vall del Loira. Van passar moments difícils i el castell va cremar l’any 1948.
Després d’estudiar arts aplicades a París a la dècada de 1950, va emprendre el que Sother descriu com un viatge iniciàtic cap a l’Irak amb el seu primer marit, el periodista François de Sainte Marie. Tots dos tenien com a objectiu documentar les conseqüències de la revolució de 1958. En les fotografies de viatge, De Sinéty apareix envolta amb mantes dins d’un Renault 4CV descapotable, al costat de les muntanyes cobertes de neu d’Europa central. La revista francesa Paris Match va publicar diverses de les seves imatges.
Va formar-se en il·lustració de moda estàndard de mitjan segle i només va connectar realment amb el món fotogràfic més ampli, sobretot amb Mary Ellen Mark, després de traslladar-se als EUA l’any 1980 amb el seu segon marit, el periodista nord-americà Daniel Behrman. Amb motiu d’una de les poques exposicions que va fer durant la seva vida, el 2011 al Portland Museum of Art de Maine, va dir que eren “les persones que viuen vides simples, properes a la terra” les que sempre l’havien atraigut.
El Jeu de Paume presenta diverses de les seves memòries/diaris al costat de la seva obra fotogràfica. Va ser una escriptora prolífica, amb una escriptura elegant (sempre en francès; el seu fort accent tampoc la deixava) i una atenció gairebé antropològica al detall. D’aquella sèrie Poilley, va escriure el 1996: “A través de l’inevitable tumult de la vida moderna, aquesta és la història d’una relació que no ha canviat fonamentalment: la que existeix entre els habitants d’un petit poble, la terra que treballen i el bestiar que crien.”
• Madeleine de Sinéty: Una Vida, Jeu de Paume, París, 12 de juny – 27 de setembre
