Dins de l’església de Santa Gertrudis a Essen, Alemanya, tots els bancs de l’església reposen sobre el seu lateral i s’aixequen en vertical, com torres al presbiteri. Les bases dels bancs estan gravades amb elegants frases de graffiti, com «Mantingues la porta oberta», «L’amor és llibertat» i «Com puc deixar anar i ser lliure?»
Aquesta instal·lació, Elevació, va ser creada per l’artista berlinès Nasan Tur, i és una de gairebé una dotzena d’obres d’art que omplen l’antic temple catòlic. Construïda l’any 1877, va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial i va ser reconstruïda el 1955. El juny de 2025, va celebrar el seu darrer servei religiós, i des d’aleshores s’ha transformant en una casa per a estudis d’art i un espai d’exposicions.
És una de dotze esglésies a la vall del Ruhr, una regió històricament dedicada a la mineria de carbó i a la indústria siderúrgica, que és l’objectiu principal de Manifesta 16 Ruhr d’aquest any, la 30a edició de la biennal.
L’objectiu d’aquest any és explorar com es poden revitalitzar les nombroses esglésies desocupades de la regió mitjançant diferents tipus de projectes culturals i comunitaris que podrien beneficiar una de les zones més desafavorides de Nordrhein-Westfalen.
«Quan Manifesta arriba a una ciutat, no comencem amb una exposició; venim amb una pregunta: què passa aquí?» diu Hedwig Fijen, directora de Manifesta. «Sempre preguntarem què és necessari, què volen les persones i quina és la qüestió sociopolítica més urgent? Quan vam arribar al Ruhr, vam descobrir que és una de les zones més pobres i fràgils.»
A la regió del Ruhr, diu Fijen, «la gent ens va dir que necessitem espais comuns, llocs on puguem fer una barbacoa o simplement reunir-nos en el temps lliure. Aquestes esglésies buides poden ser precisament aquests espais.»
Com en les edicions anteriors de la biennal nòmada, Manifesta 16 Ruhr, que va obrir al públic el diumenge 21 de juny i s’estén fins al 4 d’octubre, estableix residència en una ciutat o àrea metropolitana escollida, portant comissaris, urbanistes i artistes de tot el món per crear instal·lacions d’art i programes culturals orientats a la transformació.
Tot i això és diferent de les edicions anteriors, ja que abasta no una sinó quatre ciutats —Duisburg, Essen, Gelsenkirchen i Bochum—, alhora que col·labora amb desenes de museus i institucions d’art de la regió circumdant del Ruhr. Per això és difícil visitar-ho en un sol dia i és millor recórrer-hi amb cotxe durant una escapada de dos o tres dies.
Després de la Segona Guerra Mundial, explica Fijen, Alemanya va intentar reconstruir la tela social de la seva societat fent esglésies als barris. Moltes d’aquestes esglésies es van fer en l’estil arquitectònic Brutalista, per part d’uns dels arquitectes més destacats de l’època, com Alvar Aalto i Gottfried Böhm.
Aquestes esglésies de barri eren anomenades pantoffelkirchen (esglésies de lliscar la sabatilla), en al·lusió a la idea que l’església hauria d’estar prou a prop de casa com per poder-hi anar caminant amb les sabatilles. Però als anys 80, quan van tancar les mines de carbó i la indústria siderúrgica a la regió, molts treballadors que assistien a l’església van emigrar i d’altres simplement es van desassabentar. Algunes van ser desaconsagrades i d’altres simplement abandonades.
Actualment, la demografia de la regió ja no és només catòlica o protestant, sinó que és més diversa des del punt de vista religiós, amb comunitats musulmanes, hindues, budistes i altres minories religioses, així com una gran població irreligiosa.
«Vam fixa un recorregut i vam visitar unes 200 esglésies en desús», diu Fijen. «Jo pensava: això no és una pipa, però, què pot arribar a ser?»
Artistes i dissenyadors internacionals que Manifesta va reclutar van proposar diverses solucions. L’església de Sant Josep a Gelsenkirchen va ser utilitzada inicialment com a pista de bàsquet, i més tard transformada per l’arquitecte barceloní Josep Bohigas; va inflar un enorme glob blau a la nau i va cobrir el paviment de sorra per fer que l’interior semblés una platja.
St. Bonifatius, construïda el 1963, és renombrada per a la biennal en homenatge a Ferdane Satır, una treballadora migrant que va ser assassinada el 1984, juntament amb sis membres de la seva família, en un atac racista dirigit contra immigrants de Turquia i Iugoslàvia. Gürsoy Doğtaş, una comissària alemanya i filla dels anomenats “treballadors convidats,” va crear un jardí de te, amb diverses plantes que creixen en un viver exterior, i una producció de bosses de te a l’antiga església.
Al centre de Duisburg, el punt de referència Kulturkirche Liebfrauen, una obra mestra del Brutalisme de 1958 dissenyada per Toni Hermanns, ja s’utilitza com a centre cultural. Per a Manifesta, els comissaris Henry Meyric Hughes i Michael Kurtz han creat una instal·lació sonora utilitzant les canonades de l’òrgan de l’església que van ser destruïdes després de la Segona Guerra Mundial.
«Aquestes esglésies poden ser un bon exemple de com la gent col·labora», diu Fijen. «Hem donat 12 models diferents de com es poden reutilitzar aquestes esglésies. I ara diem als polítics: si us plau, després que Manifesta hagi tancat, seguiu fent aquestes preguntes i decidiu què cal fer.»
- Manifesta 16 Ruhr, múltiples seus a través de la zona del Ruhr, Alemanya, del 21 de juny al 4 d’octubre de 2026
